Sionisme.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
 |
Aquesta pàgina és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. Fins a la desaparició d'aquest advertiment, el seu contingut no ha de ser considerat objectiu. Vegeu la discussió per a més informació i ajudeu a trobar un consens. |
 |
Aquest article o secció no cita fonts o referències. Podeu ajudar a millorar aquest article afegint referències a fonts fiables. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. El material no verificable podria ser eliminat. |
|
|
| T. Herzl i el seu llibre de 1896 L'Estat Jueu |
El sionisme, derivat de Sió (en Hebreu, ציון), el nom d'un turó de Jerusalem, és un moviment polític que afirma el dret a l'existència d'un estat jueu que pren forma com a Israel en base a criteris racials i ètnics[1]. S'ha desenvolupat durant la segona meitat del segle XIX, sobretot entre els Jueus d'Europa central i d'Europa de l'Est sota la pressió dels pogroms i de l'antisemitisme crònic d'aquestes regions, però també a Europa occidental, en resposta al xoc causat pel Cas Dreyfus.
Segons els sionistes, des de la destrucció del temple de Jerusalem i la dispersió dels jueus per l'Imperi romà en resposta a les revoltes de l'any 70 i 135, una part dels jueus expressen el desig constant de tornar a les seves terres ancestrals. Nombrosos estudis posteriors han afirmat[2], però, que els jueus del centre i est d'Europa, els askenazis, mai van provenir de Palestina, sinó que són descendents dels pobles de l'est d'Europa i zones d'Àsia, com els kazars, que es convertiren al judaisme els segles IX i X. Orígens que contrasten amb la pretensió de "retornar" a Palestina segles després del moviment sionista, mentre els pobladors de Palestina, descendents dels originals pobles semites, en són expulsats.
Sota la pressió de l'antisemitisme europeu i sota la influència de les ideologies nacionalistes, una part dels intel·lectuals jueus d'Europa transforma a finals del segle XIX aquesta tradició religiós o cultural en un projecte polític: el sionisme. Alguns dels seus ideòlegs aprofitaren l'antisemitisme per convèncer molts jueus del seu projecte:
| « | Els antisemites seran els nostres millors amics, les nacions antisemites seran les nostres aliades | » |
|
—Theodor Herzl |
||
El projecte, influït pels moviments europeus de l'època, tindrà un fort component racista. El 1904, Vladimir Jabotinsky, fundador del “sionisme revisionista”, o ultranacionalisme sionista de dreta, i autor anys més tard d'“El Mur de Ferro”, que es pot considerar com un assaig de referència per a tot el moviment sionista, i especialment influent en posteriors dirigents sionistes com Menachem Begin o Yitzak Shamir; exposava sense embuts les premisses essencials del sionisme, establertes anys enrera i de forma menys contundent, per Theodor Herzl, Chaim Weizmann i d'altres. Expressaria les bases del caràcter racista i colonialista de sionisme en els següents termes:
| « | Un home no es pot assimilar a un poble que té la sang diferent de la seva. Per assimilar-se, hauria de canviar el seu cos, hauria de transformar-se en un d’ells per la seva sang. No hi pot haver assimilació. Mai no deixarem fer coses tal com casaments mixtos per que la preservació de la nostra integritat nacional és impossible si no és mantenint la puresa de la raça i per això haurem de tenir aquest territori on el nostre poble constituirà la població racialment pura. | » |
|
—Vladimir Jabotinsky[3] |
||
Entre 1917 i 1922, el moviment sionista obté per la declaració Balfour (1917) i la conferència de San Remo (1920) la declaració d'una «Llar Nacional Jueva» a Palestina, contra l'opinió dels àrabs palestins que hi viuen i als quals pretén prendre la seva terra. Palestina és llavors col·locada sota mandat britànic, període que s'anomena «Mandat de Palestina». Els dirigents sionistes han apostat per aquesta dominació britànica, recolzant l'imperialisme britànic com a mitjà pel qual obtenir una posició favorable als seus plans[4]:
| « | "... Podem dir raonablement que si Palestina caigués dins l’èsfera d'influència britànica i si Gran Bretanya hi fomentés la colonització, com a dependència britànica, hi podríem tenir d’ara 20 o 30 anys un milió de jueus, potser més; desenvoluparíem el país, el tornaríem a la civilització i conformaríem una protecció molt eficaç del canal de Suez | » |
|
—Chaim Weizmann[5] |
||
De 1918 a 1948, la població jueva passa de 83.000 persones a 650.000. El creixement és degut a una forta natalitat, però sobretot a una forta immigració justificada amb l'antisemitisme a Europa i la propaganda sionista, sobretot després de la Shoa (el genocidi jueu). Per a molts dirigents sionistes, durant el nazisme, el més important serà fomentar la immigració jueva a Palestina, Ben Gurion afirmà:
| « | Si sapigués que fos possible salvar tots els nens d'Alemanya per portar-los a Anglaterra i només la meitat per transportar-los a Eretz Israel, llavors triaria la segona alternativa | » |
|
—David Ben Gurion[6] |
||
L'objectiu declarat des del començament serà expulsar els pobladors palestins natius per establir-hi una majoria de població jueva que faci viable el projecte d'Estat jueu.
| « | ...els pobladors indigenes són com les pedres de Judea, obstacles que han de ser escombrats en un camí difícil | » |
|
—Chaim Weizmann[7] |
||
Després d'un conflicte violent entre 1944 i 1947, els britànics abandonen Palestina.
El 1947, la ONU determina la partició de Palestina entre un Estat jueu (prop d'un 55% del territori per a un 33% de la població) que s'anomenaria Israel i un estat àrab, amb el 45% del territori de Palestina per al 66% de la població àrab. Fet que no és acceptat pels àrabs. El nou estat es proclama el 14 de maig de 1948.
El 1948 es funda l'estat d'Israel, seguint els preceptes racistes dels sionisme (segons la resolució del 1975[8] revocada el 1991[9]), i expulsant centenars de milers de palestins de les seves terres i cases, per mitjà de matances i accions de terror de grups paramilitars sionistes com Stern o Irgun. Entre finals de 1947 i començaments de 1949, l'Estat d'Israel lliura una guerra contra cinc estats àrabs que denuncien l'expulsió dels àrabs i no reconeixen l'Estat fundat sobre aquest territori. A partir d'aleshores, i després de successius èxodes, centenars de milers de palestins viuen en camps de refugiats. Es calcula que després de la guerra de 1948, 726.000 palestins de les àrees d'ocupació van ser desplaçats o exiliats, i des d'aleshores la xifra de refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats de Cisjordània (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953,012) i altres països, segons dades de l'ONU.[10].
Amb l'expulsió dels palestins i la destrucció de les seves ciutats i pobles, una gran quantitat de propietats van ser confiscades sota la secció "Llei sobre els propietaris absents" (1950). Fins al 1947, la propietat de terres per part de jueus a Palestina representava en torn al 6%. Quan l'estat va ser formalment establert, el Fons Nacional jueu estimava al 90% les terres que havia estat requisada. [11]
La confiscació de les propietats palestines va ser indispensable per fer d'Israel un estat viable. Entre 1948 i 1953, es van establir 370 ciutats jueves i colònies. Tres-cents cinquanta ho van fer sobre propietats "d'absents". Al 1954, prop del 35% dels jueus d'Israel vivien sobre proprietats confiscades als absents i prop de 250.000 nous immigrants es van instal·lar a zones urbanes d’on s’havia fet fora els palestins. S’havia buidat ciutats senceres dels seus habitants palestins, com Jaffa, Acre, Lydda, Ramle, Bisan i Majdal.
Des d'aleshores, el sionisme prosseguirà amb el seu projecte, l'annexió definitiva de tot Palestina:
| « | Un Estat jueu parcial no és pas una finalitat, sinó només un començament. Estic convençut que no se’ns pot impedir establir-nos a les altres parts del país i de la regió | » |
|
—David Ben Gurion[12] |
||
| « | Després d’esdevenir una potència forta gràcies a la creació de l'Estat, abolirem la partició i ens expandirem a tota Palestina. L'Estat no serà més que una ètapa cap a la realització del sionisme i la seva tasca és preparar el terreny a l'expansió. L‘Estat haurà de preservar l'ordre – no pas per la predicació sinó per les metralladores | » |
|
—David Ben Gurion[13] |
||
El 1967 Israel, s'annexiona Jerusalem Est i els territoris de Cisjordània o la Franja occidental i Gaza, i manté la població sota un règim d'ocupació, mentre comença a instal·lar centenars de colònies o assentaments i a apropiar-se de nombroses terres. Ocupà, a mes, els Alts del Golan a Síria. Continua el projecte sionista d'un estat del mediterrani al Jordà.
Més endavant, Israel tornà a entrar en guerra, el 1973 amb guerra del Yom Kippur, el 1982 amb el Líban, envaint el Sud del país en suport dels falangistes maronites en un conflicte que duraria fins la retirada de les tropes israelianes el 2000, i l'estiu de 2006, amb la segona invasió del sud del Líban, aquest cop fallida.
El sionisme no ha amagat tampoc els seus objectius en temps més recents, el 1985, el president d’Israel, Chaim Herzog, afirmava:
| « | De cap manera estem disposats a compartir amb els palestins una terra que és santa per al nostre poble des de fa milers d’any. No hi pot haver socis per als jueus d’aquesta terra. | » |
Dençà de l'esclat de la primera Intifada, el desembre 1987, nombrosos dirigents sionistes han reiterat l'objectiu de l'expulsió total dels palestins. Michael Dekel del Likud va adoptar la crida “a transferir els àrabs”, i Gideon Platt, un ministre del govern del Partit Liberal, va declarar que "s’hauria de ficar els palestins en camions i dur-los a la frontera".
Però més enllà encara de l'ocupació total de Palestina i l'expulsió dels palestins, alguns líders sionistes han esbossat un programa a llarg termini tan del laborisme com del Likud, que va més enllà:
| « | Desmembrar el món àrab, derrotar el moviment nacional àrab i crear règims titella sota dominació regional israeliana | » |
|
—Moshe Sharett, Primer Ministre israelià (1954-55)[14] |
||
La Resolució 3379 de les Nacions Unides, "Eliminació de totes les formes de discriminació racial", aprovada el 10 de novembre de 1975, determinava que el sionisme era una forma racisme i discriminació racial[15]. Va ser revocada, però, a l'assamblea general de les Nacions Unides el 16 de desembre del 1991[16]. Kofi Annan, secretari general de l'ONU, en el seu discurs del 21 de juny del 2004 al seminari sobre antisemitisme declara:
| « | La resolució de l'Assemblea General del 1975, en equiparar el sionisme amb el racisme, fou una decisió especialment desafortunada. M'alegro que des de llavors ha estat anul·lada. | » |
|
—Kofi Annan[17] |
||
edita Jueus contra el sionisme
Arreu del món, molts jueus han expressat el seu rebuig al sionisme, des de posicions pacifistes o de drets humans que critiquen el tracte donat als palestins per l'estat d'Israel, o s'oposen a la legitimitat d'un estat jueu i a la ideologia sionista[18][19]; també des de posicions religioses ortodoxes, grups com Satmar, Neturei Karta[20], o els Jueus contra el Sionisme[21], s'oposen al sionisme en considerar que aquesta ideologia i l'estat d'Israel és contrari al Judaisme.
L'abril de 2008, un centenar de personalitats jueves britàniques, acadèmics, escriptors, actors, advocats o juristes, van expressar la seva oposició a celebrar el 60è aniversari de l'estat d'Israel:
| « | No podem celebrar el naixement d'un estat fundat en el terrorisme, les massacres i la despossessió d'un altre poble de la seva terra. No podem celebrar l'aniversari d'un estat que encara ara practica la neteja ètnica, que viola la llei internacional, que està infligint un monstruós càstig col·lectiu en la població civil de Gaza i que segueix negant als palestins el seus drets humans i aspiracions nacionals. [22] | » |
edita Referències
