RCD Mallorca.html



RCD Mallorca

Nom complet	Real Club Deportivo Mallorca
Àlies	Mallorqueta Vermellencs Barralets
Any de fundació	1916
Estadi	ONO Estadi, Palma, Mallorca
Capacitat	23.142 espectadors
Socis	15.887
Penyes	54
President	Vicenç Grande Garau
Entrenador	Gregorio Manzano
Lliga	La Liga
Temporada	2007-08
Posició	La Liga, 7è
Web oficial	www.rcdmallorca.net
Uniforme local Uniforme visitant

El RCD Mallorca és un club de futbol, fundat el 1916 a Ciutat de Mallorca amb el nom de Real Sociedad Alfonso XIII. Posteriorment amb l'arribada de la Segona República (1931) es canvià el nom pel de Reial Mallorca.

edita Història

edita Fundació del Alfonso XIII

Sembla que dia 5 de juliol de 1894, aparegué a La Almudaina per primera vegada la paraula foot-ball a la premsa mallorquina. El futbol havia nascut a Anglaterra al 1863.

El desembre de 1902 es fundà l'España, primer equip mallorquí de futbol. Així, poc a poc, i majoritàriament, a través de entitats ciclistes (esport més popular de l'època a Mallorca), s’anaven creant equips de futbol arreu dels pobles de Mallorca. Com a curiositat, alguns amb el nom de Mallorca, com per exemple el Mallorca FC, CD Mallorca (un a Manacor, als anys 20, i un altre a Sevilla, fundat al 1964) però sense relació amb l'equip actual.

El 22 de gener de 1916 es va elegir una junta per dirigir una Asociación de Clubs, tasca que fou efimera. Fou un fet determinant per a l'aparició d'un nou club a Palma: l'Alfonso XIII. Així aquest equip va veure la llum, essent fundat per Adolfo Vázquez Humasqué. Els fets ocorreguts aquell any foren els següents:

• 27 de febrer: es redacta l' acta de constitució de l' Alfonso XIII FBC a Palma.
• 5 de març: es constitueix la Junta Directiva de l'Alfonso XIII FBC, primera denominació de l'equip que en temps de la República (el 15 d'abril de 1931) s'anomenà Club Deportiu Mallorca i posteriorment Reial Club Deportiu Mallorca. Era presidida per Adolfo Vázquez i es constituí al carrer de Can Armengol de Palma. Hi formaren part les següents personalitats:
  • Vicepresident: Antoni Moner Giral
  • Secretari: Rafael González
  • Vicesecretari: Rafael Mascaró
  • Tresorer: Mateu Palmer
  • Comptador: Pedro Barbarín
  • Vicecomptador: Fernando Pinillos
  • Vocals: Miquel Estades, Miquel Vidal, Josep Llauger i Gabriel Muntaner

Es crearen dos equips. El Alfonso XIII i el Victoria Eugenia com a segon equip o reserva. Es realitzaren proves entre els jugadors mes coneguts de Palma. Comptà en un principi amb 140 socis i un local social situat al Born.

Com que l'idea de crear l'Associació de Clubs de les Balears, l'Alfonso s'integrà en l'Associació de Clubs de la Federació Catalana.

• 25 de març: s'inaugura oficialment el primer estadi, el camp de Bons Aires, amb el partit disputat entre l' Alfonso XIII FC i el FC Barcelona. El resultat va ser de 0 a 5^[1] per als visitants. La recaptació fou de 800 pessetes.

Alineació de l'Alfonso XIII: Ferrà, Ballester, Parpal, Calafell, J. Llauger, B. Janer, Vidal, Quint, Ramis, Ferrer i Llabrés. L’àrbitre fou Josep Mascaró.

• 14 d'abril: es va celebrar una junta general, de la qual en va sortir el primer president, Sr. Antoni Moner Giral.
• 30 d'abril: l'Alfonso XIII va disputar el seu primer partit a la Península. Va ser davant de l'Iluro Mataró i el resultat final, 3 a 3.
• A finals de juny, participà amb el seu filial Progreso en el Trofeo Copa Darder Hermanos amb victòria final contra el Mallorquín. Es pot dir que fou el primer torneig guanyat per l'entitat ciutadana
• 30 de juny: S.M. El Rei Alfons XIII va honorar l'equip amb el títol de Real Sociedad, nom que va ostentar fins al 1931 en què el va canviar pel de Club Deportivo Mallorca.
• 31 de desembre: guanya la Copa Alfonso XIII, com a amfitrió, disputada contra el Manacor per un resultat de 2-0.

edita Etapa del Alfonso XIII (1917-1931)

El maig del 1917 guanyà una Copa cedida pel baró de Güell. A l'octubre del mateix any, participà com a campió de Balears, després de guanyar de forma polèmica el Campionat de Balears, on estaven inscrits ell, el seu filial i els dos equips de La Veda, en el campionat de la Segona Lliga de Catalunya. A n'aquesta competició s'enfrontà als equips de Club Esportiu Júpiter (campió provincial de Barcelona), Futbol Club Palafrugell (Girona) i Reus Deportiu (Tarragona). Es proclamà Campió de la Segona Lliga de Catalunya, guanyant al Júpiter per 3-2 i a la final, el 14 d'octubre, contra el Palafrugell per 3-1.

El Campionat de Balears de 1919 el guanyà també l'Alfons XIII, enfrontant-se al Monte Pío (4-1) i al Manacor (6-0) i contra el Mahón FC essent la final i imposant-se per 1-0 i 1-1. El trofeu havia estat donat per la mateixa Casa Reial.

En aquest període (1916-1931), només un jugador que hagués defensat els colors del primer equip alfonsí, va arribar a jugar a la Primera Divisió espanyola. Fou Felip Ferrer.

Durant l'any 1920, molts jugadors deixaren l'equip, i el club fou a punt de dissoldre's ja que el numero de socis també davallà a una vintena. Però el 31 de desembre es formà una nova junta directiva presidida per Josep Ramis d'Ayreflor i Rosselló, advocat i regidor de l'Ajuntament de Palma.

El 13 de març de 1921 s'enfrontà per primera vegada al Baleares. També es disputà la Copa Ayuntamiento que guanyà l'equip alfonsí. Al setembre del 1922 participà a la Copa Mallorca amb el seu tercer equip, però així i tot també la guanyà. Igualment es proclamà campió de Balears al 1924.

Aquest mateix any, Ramis d'Ayreflor abandonà el càrrec de president, deixant el club sanejat i l'equip com a campió de Balears, per la qual cosa va ser distingit com a president honorari. 5 anys més tard, al 1929, tornà a la presidència, però al cap d'uns mesos va ser rellevat pel directiu Sebastià Sancho Nebot.

A la temporada 1924/25, amb Antoni Moner de president altre vegada, guanyà el Campionat de Mallorca així com el Campionat Balear, aquest darrer, contra el CD Menorca (1-2/1-0). Per desavinences amb la Federació Catalana, no va participar en el campionat de Segona Lliga de Catalunya, com havia fet altres vegades. El 29 de juny de 1924, en una reestructuració més de la Junta Directiva de l'Alfonso XIII, apareix per primera vegada com a vocal el nom de Lluís Sitjar Castellà, futur darrer president del Alfonso XIII, i primer del CD Mallorca, així com que el camp nou dugués el seu nom. El 21 de setembre, Ramis d'Ayreflor dimiteix com a president, i Antoni Moner altre vegada es va càrrec del club, ascendint a Lluís Sitjar Castellà, amb només 24 anys, com a vicepresident.

La temporada 1925/26, se celebrà dues vegades el Campionat de Mallorca, després de la suspensió del primer en haver-se jugat alguns partits. Tornà a guanyar el títol, i a la final del Campionat de Balears, es va perdre contra el US Mahón per 1-1 i 1-2. Al juny del 1926, fou elegit nou president, Sebastià Sancho Nebot.

A la temporada 1926/27, tornà a produir-se canvis a la directiva. El 16 de juny de 1926, es creà la Federació Balear de Futbol i al cap de 8 dies, el 24 de juny, l'Alfons elegia per unanimitat, en Junta General, a Lluís Sitjar Castellà com a nou president. El 22 de març de 1927 es tornava proclamar campió de Balears. Però en una acció inexplicable, el 19 de juny, Lluís Sitjar tornava ser relegat a vocal i Sebastià Sancho es tornava a fer càrrec de la presidència.

Després de algunes escissions a la Federació Balear i conflictes amb la Federació Espanyola, al 26 de febrer de 1928, es nomena nova junta directiva encapçalada aquest cop per Manuel Vilallonga, essent vocals els 4 expresidents. Aquesta temporada (1928/29, tornà a guanyar el campionat mallorquí i el de Balears, per 5-1 contra l'Unió Sportiva de Maó. Això li va permetre participar a la Copa del Rei.

S'intentà convèncer la Federació Espanyola, perquè pogués participar en el campionat d'Espanya, però se li negava pel fet de què el camp de Bons Aires era de terra. A la primera temporada de la lliga no fou inclòs ni a la primera ni a la segona divisió. El 15 de maig es tornà a triar nova junta i tornà sortir elegit, Josep Ramis d'Ayreflor.

A la següent temporada, es tornà proclamar campió de Mallorca. El gener del 1930, altre vegada, tornà a la presidència, Sebastià Sancho. A la temporada 1930/31, amb Antoni Parietti Coll com a president, tornà a guanyar el campionat de Mallorca. Posteriorment es proclamà la Segona República, i el 14 d'abril del 1931 es produí el canvi de nom. Passa de ser el Real Sociedad Alfonso XIII i s'anomenà Club Deportivo Mallorca. Tornà a canviar de directiva i fou Lluís Sitjar el que es tornà a posar al front de l'equip mallorquí el 10 de novembre del 1930. La nova junta directiva estava formada per Lluís Sitjar com a president, Gabriel Esteva Llompart (vicepresident), Miquel Seguí Darder (Secretari), Joan Bestard Ramon (sotssecretari), Sebastià Sancho Nebot (tresorer), Josep Valent Barceló (comptador) i els vocals Josep Quint Zaforteza, Gabriel Font Martorell, Arnau Oliver Capó, Federeico Pérez Zurbano i Miquel Forteza Fuster.

Així baix aquesta denominació s'aconseguí un campionat de Segona Lliga de Catalunya, 8 campionats de Mallorca, 6 de Balears, el Campeonato del Bloque de Defensa del 1927/28 (no oficial) i dues participacions a la Copa d'Espanya.

edita Club Deportivo Mallorca (1931-1960)

La nova junta abans mencionada, estava formada per: Lluís Sitjar Castellà (president), Gabriel Esteva Llompart (vicepresident), Miquel Seguí Darder (Secretari), Joan Bestard Ramon (sotssecretari), Sebastià Sancho Nebot (tresorer), Josep Valent Barceló (comptador), i els vocals Josep Quint Zaforteza, Gabriel Font Martorell, Arnau Oliver Capó, Federico Pérez Zurbano i Miquel Forteza Fuster.

Però per devers maig del 1931 tornà a passar a la presidència, el senyor Antoni Parietti. Llavors es va aconseguir incloure per primera vegada el Mallorca en un torneig espanyol de Lliga. Fou a la temporada 1931/1932 tenint com a adversaris de grup al Sabadell, Badalona, Martinenc, Júpiter i Iberia SC. El 3 de maig del 1932 es va anomenar un triumvirat^[2] del qual el senyor Josep Sancho Nebot en fou el president.

El 23 de juliol de 1932 va ser elegit nou president el senyor Ramon Cavaller. El 1933 tornava a aparèixer la amenaça de desaparició, ningú sen volia fer càrrec, i es va triar Miquel Segui Darder com a president, tot i que de manera fugaç ja que el 15 de juny de 1935, Andreu Homar Rullan va donar una estabilitat a la presidència de l'equip mallorquí.

Del 1934 al 1936 es disputà la Copa Presidente de la República, lligueta en la qual participaven els 4 primers del campionat de Mallorca. El Mallorca en guanyà la primera edició.

Després de la Guerra Civil, a la temporada 1939/40 el Mallorca i el Constància varen ser inscrits en el grup III de la Segona Divisió.

A la temporada 1942/43, fou nefasta i es donaren de baixa 130 dels 140 socis de l'entitat. La Federació Balear, destituí el president Homar i nombrà a Antoni Moner cap d'una junta gestora. La temporada següent es designà Lluís Sitjar com a president per 4º vegada.

A la 1943/44 fou campió del grup IV de la Tercera Divisió i després de disputar una sèrie de partits, aconseguí el seu primer ascens a Segona Divisió.

Al 23 de setembre de 1945, s’inaugura l'Estadi des Fortí amb una cabuda inicial de 16.000 espectadors. L'any 1955 el camp passà a anomenar-se Lluis Sitjar. S'anà ampliant a 25.000 espec. el 1960 i 31.000 al 1982 per reduir-se llavors al 1998 degut a les noves normes de seguretat a 17.000 localitats.

La temporada 1947/48 fou un caos. Va tornar-hi haver canvi de president. Fèlix Pons Marquès va deixar el seu lloc a Joaquin Fuster de Puigdorfila, compte d'Olocau, que va recuperar pel club el títol de Real, passant a denominar-se a partir de juny del 1947, Real Club Deportivo Mallorca. Andreu Homar tornar a collir la presidència breument ja que al 1955 agafà les regnes del club, Joan Vidal Salvà, i que posteriorment al 1964 a 1966 i de 1972 a 1974 tornaria a tenir, mestres ostentava el títol de Baró de Vidal, concedit per Don Joan de Borbó.

El deute anava ascendint i ja arribava a la xifra de tres milions de pessetes. Tot i això els jugadors seguien endavant a pesar de no cobrar. Així arriba el moment en què Joan de Vidal presentava la seva dimissió i li succeïa Antoni Buades, que impotent per resoldre la situació va marxar mesos després. Es nomenà una Junta Gestora encapçalada ara per Josep Tous Lladó, director de Última Hora i fill del fundador del rotatiu. El varen seguir a la presidència José María del Valle, després Bartomeu Mestre Salom, que en el seu curt mandat va decidir, el 11 de juny de 1955 canviar el nom al camp des Fortí pel de Lluís Sitjar, i Llorenç Munar fins a trobar la beneïda panacea que va suposar Jaume Roselló Pascual a la seva arribada al Mallorca al 1956.

edita Primer ascens a Primera Divisió (1959/1960)

El 14 d'agost de 1959, s’inaugurava la il·luminació artificial del Lluís Sitjar. Es va jugar un partit contra el Newcastle United anglès on Alfredo Di Stéfano es vestí de vermell, i el resultat fou de empat a 1.

A la temporada 1959/60 s'aconseguí la fins aleshores màxima gesta fels 43 anys de existència del club mallorquí. Ascendir a Primera Divisió. L'entrenador era Juan Carlos Lorenzo que exercia de jugador-entrenador, figura que es donava sovint en aquell temps. Així a la temporada 1960/61, jugà per primera vegada a la categoria d’elit de la lliga espanyola arribant a quedar 9º de 16 equips.

El primer partit fou el 18 de setembre de 1960 al Lluís Sitjar rebent el Racing de Santander. Amb un ple absolut per veure aquest partit històric del RCD Mallorca. El primer gol fou marcat per Joan Forteza als 7 minuts de joc. Amb arbitratge de Ruiz Casasola l'equip vermellenc formà amb Zamora, Arqué, Bolao, Guillamón, Flotats, Boixet, Haro, Mir, Hollaus, Forteza i Loren.

edita Anys 60, 70 i 80

La gloria dura uns anys fins que a la temporada 1963/1964 es baixà a Segona Divisió. A l'agost es celebrà el Trofeo de la Asociación de la Prensa de Baleares que guanyà per 2-0 enfront del Lazio que entrenava Joan Carlos Lorenzo, darrer entrenador del Mallorca.

El 4 de maig del 1966, el baró de Vidal presenta la dimissió i al cap de quinze dies, José Barona Alcalá, empresari valencià establert a Palma accedí a la presidència. Pretenia fer servir el club de relacions publiques i la broma li va costar quatre milions de pessetes de la seva butxaca.

El 20 de setembre de 1967, Pau Servera Enseñat es convertia en nou president, Batomeu Oliver com a vicepresident, Miquel Contestí com a secretari i Guillem Ginard com a tresorer.

A l'agost del 1969 es disputa el I Trofeu Ciutat de Palma, amb la participació de Standard de Lieja (Bèlgica), Hamburger SV (Alemanya), FC Barcelona (Espanya) i el RCD Mallorca.

El 18 de novembre del 1969, Pau Servera dimiteix i es convoquen eleccions on Guillem Ginard Oliver surt escollit com a president, proclamat el dia 7 de gener del 1970. Un any més tard, després d'una crisi, dimiteix i entre José Fandós com a president a contracor. El deure era cada vegada major i la presidència era cada vegada més un intercanvi de personatges que ja hi havien passat.

Miquel Contestí Cardell va fer-se càrrec del club com a president a l'agost del 1978. Es el president que més temporades ha estat al càrrec. Concretament tretze temporades. Del 1978 al 1992. Va dur-lo del pou de la Tercera Divisió en què havia tornat arribar fins a la Primera Divisió.

Dimarts, 15 de juliol de 1986, es presentat com a jugador mallorquinista, un dels jugadors que més renom internacional ha tengut. Ell és Miquel Àngel Nadal Homar (Manacor, 1966). Igualment també arriba el fitxatge estrella, el porter marroquí Ezaqui Badou, que és el segon jugador amb més partits amb el Mallorca a Primera Divisió, només sobrepassat per M. A. Nadal.

Al 1985, el fins llavors entrenador del filial Llorenç Serra Ferrer es va fer càrrec del primer equip. Va ser la primera passa com a entrenador professional en el futbol d’elit ja que llavors entrenaria a Betis, FC Barcelona, i AEK Atenes F.C..

edita Anys històrics (1990-2003)

Al 1988 es va produir el penúltim ascens a Primera. I al 1991 va arribar a la final de la Copa del Rei al Estadi Santiago Bernabéu contra el Club Atlético de Madrid perdent-la al minut 111.

Francesc Soler Atencia tenia 21 anys quan va debutar amb el primer equip Va estar tota la seva vida esportiva de professional com a jugador del RCD Mallorca. Va formà part de la selecció espanyola als jocs Olímpics de Barcelona 92 i per tant té la medalla d'or aconseguida.

A la temporada 1991/92 es va pujar del filial al porter Antoni Prats Servera, el qual també arribaria a altes fites, i el davanter José Gálvez Estévez.

edita Conversió en SAD

Al final de temporada, Contestí, acabà el seu llarg periple a la presidència, i decidí marxar. El vicepresident Xavier Cabotà, empresari de la construcció, va prendre les regnes de la conversió en Societat anònima esportiva (SAD), que va aconseguir amb un capital concorde a les possibilitats del club, quatre-cents milions de pessetes i no els mil milions que exigia el Consell Superior d'Esports. Però l'equip queda darrer i descendí.

Miquel Contestí, va marxar deixant un deute de setanta milions de pessetes, que era el resultat de dividir els 430 milions que havia avalat dels 350 que la Lliga Professional va donar al club. La reconversió xifrada en 650 milions de pessetes, va deixar l'entitat a la vora de la desaparició. Només 800 seguidors varen donar suport a Miquel Dalmau Diana i recaptaren 50 milions de pessetes. Però tot i així, amb l'ajuda d'un grup de mallorquinistes, entre els quals destacaven Cristòfol Pizà i Simó Pere Barceló, el 26 de juny de 1992 va reunir els doblers de l'aval de la Banca March, convertint-se en nou president del Mallorca.

edita L'època d'Antonio Asensio

Però el 30 de juny de 1995, el Mallorca havia donat a conèixer que el seu desfasament patrimonial era de 21 milions de pessetes. Quan es va saber que Miquel Contestí estava disposat a anar-se'n, l'expresident Miquel Contestí, que havia demanat un informe de viabilitat financera a un auditor, es va mobilitzar per acudir en ajuda del club, i amb un grup d'amics va reunir 330 milions de pessetes en un dia, però varen arribar tard: Miquel Dalmau havia acceptat l'oferta de l'empresari català Antonio Asensio Pizarro, propietari del Grup Z i president en aquell moment de Antena 3 TV. Però com a home de confiança i que exercís el càrrec de president, va escollir a Bartomeu Beltran Pons (Campanet, 1950). Ginecòleg de professió, va formar dels serveis mèdics de la Cadena Ser i posteriorment al 1989 de Antena 3 i li agradava ser periodista. Va aplicar tècniques de màrqueting futbolístic, que a Espanya només havia emprat Josep Lluís Núñez al FC Barcelona. En pocs dies el club malloquinista va passar de tenir 800 socis a tenir-ne 10.000 abonats. El Mallorca entrava aixi en la modernitat. Tasca, en la qual va rebre el suport de Pere Colombàs Vanrell, que contà amb la inestimable ajuda de la presidenta del CIM, Maria Antònia Munar que va ajudar amb la viabilitat de muntar una xarxa d'autocars que des de 40 pobles de la Part Forana traslladaven aficionats al Lluís Sitjar. Acció que es completà fent socis a tots els batles de l'illa. Tot això estant a Segona Divisió. Però amb bons fitxatges (uns 15 jugadors nous), es va aconseguir jugar la promoció d'ascens contra el Rayo Vallecano, però es va perdre.

Per a la següent temporada, es va armar un bon equip per fer front d'una vegada per totes l'ascens somiat. Amb jugadors com Kike Burgos, David Castedo, Javier Olaizola, Marcelino, Chichi Soler, Stankovic, Gabi Vidal, Maqueda i molts altres, i amb tres canvis d'entrenadors durant la temporada, passant per Irulegui, Mané i acabant pel tándem Víctor Muñoz-Pichi Alonso es va arribar a la mateixa situació que la temporada anterior haguent de jugar la promoció d'ascens contra el Rayo Vallecano, però aquesta vegada amb distint resultat. Beltran destituí Lacueva (auditor anomenat per Asensio) i en el seu lloc va posar Ramon Servalls, i amb l'ajuda del periodista Joan Frontera va fer realitat la implantació mallorquinista als pobles i que fos profeta a la seva pròpia terra. Durant la temporada, i a falta de 6 jornades pel final, i anant líder de la Segona Divisió, el president Bartomeu Beltran i Mateu Alemany, gerent del club, van comunicar el cessament a Víctor Muñoz. Ningú no s'explicava tal situació. El seu substitut fou el entrenador del filial, Bartomeu Llompart Coll.

edita L'era Héctor Cúper

El Mallorca tornava a l'elit a la temporada 1997/98 i ho faria amb un nou entrenador, desconegut fins aleshores, Héctor Raúl Cúper. Es va comprar un lot de jugadors descartats del València CF, com van ser Gabi Moya, Xabier Eskurza, Romero, Vicente Engonga, Iván Campo i Pepe Gálvez, que tornava a la seva casa. Tots aquests per un preu global de 1.300 milions de pessetes. De l'Atlético Lanús, Cúper, dugué Carlos Angel Roa i Oscar Mena a més de Amato que havia estat a l'Hèrcules CF. Tot això afegit a lo que ja hi havia, de on sobresortia un jove Juan Carlos Valerón que es va consagrar com un dels millors jugadors de l'equip.

L'equip quedà 5º i arribà a la final de la Copa del Rei jugant contra el Barça i del qual sempre s'ha dir que fou el vencedor moral ja que va estar a punt de guanyar, però la sort dels penals va jugar en la seva contra.

El Mallorca vivia els seus millors moments però Antonio Asensio decidí destituir Bartomeu Beltran com a president. Guillem Reynés Corbella fou nomenat president amb funcions representatives. Mateu Alemany passa a esser Conseller Delegat. I el Mallorca B aconsegueix l'ascens a la Segona Divisió A amb Rondo, Sastre, Martí, Luqué, entre altres.

La següent temporada, arriba el primer títol oficial. La Supercopa d'Espanya a la qual va accedir com a subcampió de Copa ja que el Barça havia conquerit Lliga i Copa. Així l'equip entrenat per Cúper, pogué revenjar-se i guanyar a un Barça que poc més va poder fer. En lliga es va quedar en tercera posició, donant accés a la prèvia de la Lliga de Campions la pròxima temporada i arribà a la final de l'última edició de la Recopa d'Europa, deixant en el camí a equips com Heart, Genk, Varteks, i inclús el Chelsea a la semifinal. A la final s’enfrontà al Lazio i guanyà aquest per 2-1, després de anar empatats a 1 fins a falta de vuit minuts pel final en què Nedved va marcar el segon gol romà.

Dia 5 de juny de 1999, Antonio Asensio fitxa a Buenos Aires el successor de Cúper, Mario Gómez. Dia 18 del mateix més, el porter Carlos Roa anuncia que es prendrà un any sabàtic impulsat per les seves creences religioses i se'n torna a Argentina.

edita Camí cap a la Champions League

El 23 de juny de 1999, el Mallorca declara transferible tota la plantilla del filial. Al primer equip arriba Germán Burgos, Jorge Quinteros, Juan José Serrizuela, Armando, David Castedo, Pablo Lago més els ascendits del filial Leo Franco i Diego Tristán. Albert Luque fou cedit al Màlaga CF.

El somni de la Champions League arriba amb la fase prèvia, que va haver de enfrontar-se al Molde noruec. Al Molde Stadium es registrà un empat a 0 gols, mentre que dia 25 d'agost, a l'Estadi de Son Moix, el resultat fou també de empat però aquesta vegada amb un gol per a cada equip, amb lo que pel valor doble dels gols a fora camp, donava el pas al Molde, quedant l'equip mallorquí sense aquest merescut premi.

El nou estadi construït per a la disputa de la Universíada 99, i del qual el Mallorca en té la explotació durant 40 anys, tingué una estrena lliguera contra el Reial Madrid registrant un ple absolut. 23.142 persones no es van voler perdre l'ocasió.

Després dels primers partits, la Reial Federació Espanyola de Futbol no va concedir permís a Mario Gómez, per a entrenar a Espanya en mancar de la pertinent acreditació. El gallec Fernando Vázquez fou el seu substitut.

En el mercat d'hivern s'aconsegueix la cessió del jugador del Madrid, Samuel Eto'o el qual fou un altre referent a la història del conjunt balear.

El dia 5 de gener del 2000, la Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol designa el RCD Mallorca el vuitè millor equip del món l'any 1999.

A la temporada 2000/2001, el nou entrenador del Mallorca fou Luis Aragonés el qual venia de baixar a Segona amb el Real Oviedo, jugant el darrer partit precisament contra el Mallorca. El 30 d'agost el Consell d'Administració nombra a Mateu Alemany Font nou president del club mallorquinista.

A la pretemporada es disputà la I Copa Unicef contra el Bayern que guanyà l'equip alemany per 0-4.

El RCD Mallorca, entrenat per Luis Aragonés, aconsegueix el tercer lloc a la Lliga, amb rècord de puntuació a la història del Club, 71 punts. D'aquesta manera, es classifica per segona vegada per prendre part a la Champions League. Igualment, aconsegueix rècord de gols (61) i de victòries (20) i encaixa el menor nombre de derrotes a Primera (7).

El 20 d'abril del 2001, mor Antonio Asensio^[3]. Tot i que ja havia deixat el seu lloc dins el Consell d'Administració al seu fill Antonio Asensio Mosbah, encara continuava essent propietari del club, fins aleshores. La Ciutat Esportiva de Son Bibiloni, es canvià de nom i ara es diu Ciutat Esportiva Antonio Asensio.

Mateu Alemany, únic president professional del Reial Mallorca, fitxà a Bernd Krauss com a substitut d'Aragonés.

El RCD Mallorca aconsegueix classificar-se per a la Champions League, després d'eliminar en la pròrroga al Hajduk Split de Croàcia. El resultat de l'anada va anar de 1-0 en Split, i de 2-0 a Palma, amb gols d´Etoo i Luque.

A la lliguilla de Champions el Mallorca va quedar enquadrat en el grup C, al costat d'Arsenal, Schalke 04 i Panathinaikos. Va debutar a Palma contra l'Arsenal l´11/09/2001 (el famós 11-S en què hi hagué els atemptats a Nova York, cosa per la qual va estar a punt de suspendrer-se el partit però al final es va optar per fer només un minut de silenci. Els partits disputats el següent dia se suspengueren), amb victòria del Mallorca 1-0 i gol de Engonga de penal. Encara que el Mallorca va aconseguir vèncer a tots els seus rivals, per a sumar 9 punts, no va poder passar a la següent fase. Hi havia equips que amb menys punts que el Mallorca si passaren, però al ser lligueta per grups, el somni de seguir endavant no fou possible.

Després de perdre per 0-4, davant el Schalke 04, Bernd Krauss, fou destituït. El proper entrenador seria Sergio Kresic, però no acabaria la temporada ja que el 29 d'abril fou cessat i substituït per Tomeu Llompart a falta de dues jornades, que foren un empat a 0 al Santiago Bernabeu i la victòria a casa per 2-1 contra el Valladolid.

A la Lliga, el RCD Mallorca va aconseguir la permanència en Primera Divisió per sisè any consecutiu.

A la següent temporada (2002/03), l'equip va tenir un complicat inici de temporada en el qual, després de tres jornades, ocupava l'últim lloc de la classificació contant les seves trobades per derrotes. A continuació, el RCD Mallorca va imprimir un gir radical a la seva trajectòria, assolint el rècord de victòries consecutives en Primera Divisió, un total de 7, el que li va col·locar durant diverses jornades en segona posició. Les nombroses lesions, juntament amb l'acumulació de partits en la recta final del campionat van provocar que l'equip vermellenc es mostrés una mica irregular, finalitzant la Lliga 2002-03 en novè lloc.

Però el 28 de juny de 2003 es va convertir en el dia més important dels 87 anys d'història del RCD Mallorca després de la consecució de la Copa de S. M. El Rei, el primer gran títol del Club, al vèncer al Recreatiu d'Huelva per 3 gols a 0, en l'Estadi Martínez Valero d'Elx com escenari. Més de 15 mil mallorquinistes van ser testimonis de la gesta en la peregrinació més nombrosa de la història de l’illa. En el seu camí cap a la final, el conjunt de Gregorio Manzano va deixar enrere al Deportiu de La Corunya en semifinals i al Reial Madrid en les cambres de final, campió i subcampió de l'edició anterior, respectivament. Una sensacional actuació de Samuel Etoo, autor de dos dels tres punts vermellencs, va conduir a l'equip a un triomf que, a més de classificar al Mallorca per a disputar la pròxima edició de la UEFA, li va situar entre els únics 15 clubs d'Espanya que conten amb un trofeu de Copa en les seves vitrines.

edita Etapa accionariat mallorquí

Si la temporada anterior concloïa amb la fita històrica més important del Club vermellenc en alçar-se amb la Copa del Rei, tot just dos mesos després, el dia 21 d'agost de 2003^[4], es formalitzava l'ampliació de capital que donava origen a un nou Consell d'Administració amb el qual la propietat del RCD Mallorca tornava a mans mallorquines. Al capdavant de l'operació se situa Bartomeu Cursach, gran amic personal de Mateu Alemany. Es parla d'una aportació de 17 milions d'euros. La família Asensio es que amb només un 20%^[5].

D'aquesta forma l'Entitat iniciava un nou cicle en l'econòmic i social, mentre que en la part esportiva seguia marcant una època: al mateix temps que la Federació Internacional d'Història i Estadístiques del Futbol (IFFHS) nomenava al Mallorca el 22 millor equip del món al 2003, el conjunt mallorquinista continuava augmentant la seva llegenda europea disputant una nova edició de la Copa de la UEFA, la seva 7a participació europea, amb un nou tècnic a la banqueta, el portuguès Jaime Pacheco. Les dificultats d'adaptació al futbol espanyol propiciaren la seva ràpida sortida del Club, essent substituït temporalment per l'entrenador de la casa Tomeu Llompart, mentre es concretava l'arribada definitiva de Luis Aragonés. El "Sabi d'Hortaleza" iniciava així la seva segona etapa en el Mallorca. Després d'unes primeres setmanes complicades, on la tardana arribada de fitxatges degut al procés d'ampliació de capital i el nou canvi d'entrenador ralentiren el rendiment òptim de la plantilla, el conjunt vermellenc aconseguí encadenar cinc triomfs consecutius que el situaren en la sisena plaça de la classificació. En la UEFA els de Luis Aragonés varen caure en els 1/8 de final de la competició davant el Newcastle United anglès, després de deixar a la cuneta al Apoel FC (Xipre), al FC Copenhagen (Dinamarca) i al Spartak de Moscou (Rússia). A la Lliga el Mallorca aconseguiria una meritòria 11a plaça final gràcies a un darrer tram extraordinari en el qual per damunt de tot va destacar el suport incondicional de l'afició mallorquinista. El fermall d'or a la temporada el va posar Samuel Etoo en rebre el trofeu internacional més important mai concedit a un jugador del RCD Mallorca, ni més ni menys que la Pilota d'Or Africana 2003, guardó que li erigia com a Millor Jugador d'Àfrica de l'any 2003.

La 2004-05 fou la temporada en al qual es va complir in extremis l'objectiu somiat: romandre per 9è any consecutiu en Primera Divisió. El projecte, que al principi s'iniciava amb Luis Aragonés al capdavant i que després de la seva designació com a seleccionador nacional espanyol va arrencar finalment amb Benito Floro com a responsable tècnic, no va arribar a quallar sent substituït el tècnic asturià en el mes de novembre per ni més ni menys que Héctor Cúper, un dels millors entrenadors del món.

Mentre el conjunt vermellenc finalitzava la seva participació a la Copa del Rei en els 1/16 de final davant el Lanzarote, la lluita a la Lliga per la permanència es convertia en l'autèntica i irrenunciable prioritat. El premi de la salvació es va cristal·litzar en els últims 90 minuts de la temporada davant un Betis de Champions. Un Son Moix replet -23.142 camisetes vermelles varen donar color a la graderia- espitjà l'equip fins a la 17a posició final a la taula, per davant del Llevant. Es tracta de la temporada de la consagració de l'afició mallorquinista, que va acompanyar l'equip en els seus dos últims desplaçaments (Pamplona i La Corunya) jugant un paper crucial en el camí recorregut fins a assolir la permanència.

La propera temporada significà el primer any de Vicenç Grande al capdavant del RCD Mallorca. El 8 de juny de 2005 Mateu Alemany, després d'ocupar la presidència de l'entitat balear durant cinc anys, va cedir el testimoni a Grande. Hèctor Cúper va començar la temporada com a tècnic vermellenc però els dolents resultats en Lliga, l'equip estava enfonsat a l'última posició de la taula, i l'eliminació en Tercera Ronda de la Copa del Rei davant l'Alcoià per 4-1, van fer que l'argentí, en un acte d'honradesa cap al Club i cap a tota l'afició mallorquinista, presentés la seva dimissió el 13 de febrer rescindint el seu contracte, ja que sabia que la seva permanència a la banqueta només agreujaria la pèssima línia de resultats.

Llavors el RCD Mallorca va recórrer a Gregorio Manzano, l'home que va conduir al Club al cim de la història amb la conquesta de la Copa del Rei. El de Bailén va aconseguir donar-li altre caràcter a l'equip gens més arribar. Va guanyar al Màlaga i al Madrid. Sis punts que van fer que els vermellencs abandonessin, per a no tornar més en el que quedava de campionat, els llocs de descens. Però no va ser fins al penúltim partit davant el Betis (1-1) on el RCD Mallorca aconseguís matemàticament la permanència podent celebrar així deu anys en la màxima competició.

La 2006-2007 va suposar un bot qualitatiu per al RCD Mallorca. L’estabilitat accionarial i esportiva, amb Gregorio Manzano segut a la banqueta, va permetre una bona planificació, i això es va manifestar damunt el terreny de joc al llarg del Campionat. El conjunt vermellenc aconseguí la permanència més plàcida de les darreres temporades, segellant la salvació a manca de sis jornades per al final de Lliga. A més, el tècnic andalús va superar un nou registre, ja que els illenca varen encadenar fins a set victòries consecutives a l´ONO Estadi, una fita mai vista a Primera divisió pel nostre club. En la Copa del Rei, el RCD Mallorca va caure davant el Deportivo de la Corunya, després d’eliminar l´Athletic de Bilbao en una apassionant eliminatòria.

edita Fitxa tècnica del club

• Nom del club: Real Club Deportivo Mallorca S.A.D
• Fundació: 1916
• Seu Social: Son Moix. Camí dels Reis, s/n
• Nombre d'abonats: 17.000
• Assistència total lliga: 304.713 (2005-06)
• Assistència mitjana: 16.038 Espectadors (2005-06)
• Proveïdor esportiu: Reial
• Patrocinador oficial:
• Estadi: ONO Estadi (23.142 espectadors)

edita Palmarès

edita Temporades

• A primera: 22
• A Segona: 31
• A Segona B: 2
• A Tercera: 12

edita Títols

• 1 Supercopa d'Espanya: 1998-99.
• 1 Copa del Rei: 2002-03.
• 1 Trofeu Ramón de Carranza: 2002 [XLVIII (48a) edició]
• 6 Trofeus Ciutat de Palma: 1987, 1991, 1992, 1994, 1997, 2007
• 15 Trofeus de s'Agricultura: 1981, 1982, 1984, 1985, 1988, 1992, 1994, 1995, 1996, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003.
• 1 "Trofeu 70 Aniversari" del Poblense^[6]: 2005
• 1 Trofeu Illes Balears: 2004
• 1 Trofeu Ciutat de Lleida: 2005
• 1 Trofeu Festa d'Elx: 2007
• 1 Mallorca Summer Cup: 2008
• 1 Trofeu Magdalena: 2008
• 1 XXXII Trofeu Costa Brava de futbol: 2008
• 9 Campionats de les Balears: 1916, 1919, 1924, 1929, 1930, 1932, 1936, 1937, 1938.
• 2 vegades Campió de la Segona Divisió española: 1959/60, 1964/65
• 1 vegada Campió de la Segona divisió B: 1980/81
• 6 vegades campió de la Tercera Divisió: 1943/44, 1954/55, 1956/57, 1957/58, 1958/59, 1979/80

edita Subcampionats

• Supercopa d'Espanya: 2003-04.
• Copa del Rei: 1990-91 i 1997-98.
• Recopa d'Europa: 1998-99.

edita Altres

• Millor lloc a la lliga: 3r (temporades 98-99 i 00-01)
• Major golejada a casa: Mallorca 7 - 1 Recreativo de Huelva (temp. 07-08)
• Major golejada en camp contrari: Real Madrid 1 - 5 Mallorca (temp. 02-03)
• Millor ratxa de partits sense perdre: 10, jornada 2a a 11a (temporada 1989-90)
• Jugador del RCD Mallorca amb més partits a Primera Divisió: Miquel Àngel Nadal - 249 (fins la conclusió de la temporada 2003-04)
• Màxim golejador en una temporada a Primera Divisió: Dani Güiza (27 gols, temporada 07-08)
• Màxim golejador (de l'història a primera): Samuel Eto'o, 54 gols (fins a final temp. 2003–04); Seguit per A. Luque (24 gols) i Magdaleno (23 gols)
• Màxim golejador (Segona Divisió): Goran Milojevic, 23 (temporada 93-94)
• Trofeu Zamora: Carlos Roa - 23 gols (temporada 98-99)
• Trofeu Pichichi: Dani Güiza (temporada 07-08)
• 19e Classificat de la Classificació Històrica General de 1º Divisió ^[7].
• Gols històrics a la Lliga espanyola:
  • Gol 1: Juan Forteza (Jornada 2 temporada 1960-1961 Mallorca 2-1 Real Rácing)
  • Gol 100: Francisco Martínez "Achuri" (J 22 temporada 1962-1963 Atlético de Madrid 6-1 Mallorca)
  • Gol 200: Rolando Barrera (J 16 temporada 1983-1984 Mallorca 2-1 Real Sociedad)
  • Gol 300: Zoran Vulic (J 2 temporada 1989-1990 Mallorca 2-2 Real Oviedo)
  • Gol 400: Óscar Mena (J 3 temporada 1997-1998 Mallorca 6-2 Real Sporting)
  • Gol 500: Carlos Domínguez (J 1 temporada 1999-2000 Mallorca 1-2 Real Madrid)
  • Gol 600: Albert Luque (J 35 temporada 2000-2001 Real Club Deportivo Espanyol 0-1 Mallorca)
  • Gol 700: Samuel Eto'o (J 37 temporada 2002-2003 Recreativo Huelva 1-1 Mallorca)
  • Gol 800: Juan Arango (J 3 temporada 2005-2006 Mallorca 5-2 Real Sociedad)
  • Gol 900: Pierre Webó (J 15 temporada 2007-2008 Rácing Santander 3-1 Mallorca)

edita Darreres temporades

edita Jugadors

edita Plantilla 2008-2009

No. Posició Jugador 1 POR Miquel Àngel Moyà 2 MIG Cléber Santana 3 DEF Josemi González 4 DEF Iván Ramis 5 DEF Lionel Scaloni 6 MIG Mario Suárez 7 MIG Fernando Varela 8 MIG Juanmi Callejón 9 DAV Pierre Webó 10 MIG José Manuel Jurado Marín 11 MIG Gonzalo Castro

No. Posició Jugador 14 DAV Alhassane Keita 15 DEF David Navarro 16 DEF Nunes 17 DEF Ayoze Díaz 18 MIG Juan Arango (capità) 19 MIG Pep Lluís Martí 20 DAV Oscar Trejo 21 DAV Aritz Aduriz 23 DEF Enrique Corrales 25 POR Germán Lux

Els equips espanyols estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada jugador; alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun pais de la UE:

• Webó té passaport espanyol
• Germán Lux té passaport italià
• Óscar Trejo té passaport italià

edita Jugadors cedits a altres equips

No. Posició Jugador –– DAV Víctor (at Gimnàstic Tarragona) –– DAV Emilio Nsue (at CD Castellón) –– MIG Tuni (at Hércules CF)

edita Plantilles d'anteriors temporades

• Plantilla de la temporada 2006-2007

edita Jugadors destacats