Almansor.html

Aquest article tracta sobre el polític i militar andalusí. Per a altres significats, vegeu «Almansor (desambiguació)».

Estàtua d'Al-Mansur col·locada a Algesires a l'estiu de 2002, en commemoració dels mil anys de la seva mort

Muḥammad ibn ʿAbd-Allah ibn Abī ʿĀmir (en àrab, محمد بن عبدالله بن أبي عامر), anomenat Al-Manṣūr (المنصور), el Victoriòs, més conegut com Almansor (c. 938 - Medinaceli (?), 11 d'agost de 1002), fou un militar i polític andalusí, cabdill del califat de Còrdova i hàjib d'Hisham II.

edita Vida

edita Joventut

Es desconeix la data i el lloc de naixement exactes. Vinguè al món en el si d'una família terratinent àrab d'origen iemenita establerta des de la conquesta de la Hispània visigoda. Després de la presa de l'antiga ciutat de Carteia, Tàriq va recompensar al fundador del clan amirí amb el territori de «Turrush», en la Cora d'Algesires. Tradicional i erròniament s'ha identificat el solar de la família d'Almansor amb Torrox, per confusió toponímica.

Alguns amiris van ocupar les funcions de cadi i de juristes relacionats amb els iemenites ma'afir. Al seu pare, ʿAbd-Allah, se'l descriu com un home piadós, bondadós i ascètic, que va morir a Trípoli quan regressava de la seva peregrinació a la Meca. El seu avi matern va destacar durant el regnat d'Abd al-Rahman III com a metge i ministre del califa.

Molt jove, Muḥammad ibn Abī ʿĀmir es va traslladar a Còrdova, on va acabar els seus estudis de dret i de lletres sota la tutela dels seus oncles. Després d'ocupar un modest lloc de memorialista a la mesquita de Còrdova, el jove prompte va destacar per les seves qualitats, i va iniciar la seva fulgurant carrera política com a escrivà de la sala d'audiències del cadi en cap de la capital, Muḥammad ibn al-Salim. Aviat va cridar l'atenció del visir Jafar al-Mushafi, amo de l'administració civil, que l'introduiria a la cort califal.

edita A la cort cordovesa

El 967 es va convertir en intendent del príncep Abd al-Rahman, fill i hereu del califa Al-Hakam II i de la seva favorita, la vascona Subh, amb la qual va establir una relació privilegiada summament beneficiosa per a la seva carrera. Convertit en director de la seca, el 968 va ser nomenat tresorer del califa; a l'any següent, va ser promogut a cadi de Sevilla i de Niebla i el 970, a la mort del príncep Abd al-Rahman, passa a ser l'administrador del jove hereu, Hisham II. Va començar a omplir les seves butxaques amb els diners de les arques reials, sent acusat de malversació. No obstant això, gràcies als seus contactes, va ser capaç de maquillar els comptes i sortir no ja impune, sinó beneficiat del procés. Així, Almansor va rebre una disculpa oficial i va obtenir el comandament de la xurta mitjana (policia).

Convertit ja en un dels personatges més importants del Califat, es va fer construir un sumptuós palau a Al-Rusafa, al nord de la capital. Poc després es va convertir en gran cadi de les possessions omeies al Magrib, el que li va permetre establir estretes relacions amb els caps berbers.

edita La conquesta del poder

La defunció del califa Al-Hakam II el 976 va inaugurar un nou període en la carrera política d'Almansor. Al-Andalus travessava en aquell moment una greu crisi de successió, perquè el successor designat, Hisham, nascut el 965, era massa jove per a regnar. Davant aquesta situació l'entorn del difunt es va dividir. Uns eren partidaris de designar un regent, Al-Mushafi, mentre que altres preferien donar el títol califal al germà del difunt, Al-Mughira. Sentint que aquesta designació comportaria el final de la seva carrera política, AL-Mushafi va decidir assassinar a Al-Mughira, i per a realitzar aquest treball va escollir a l'ambiciós Almansor.

Aquest va envoltar el palau d'Al-Mughira amb un destacament de cent soldats d'origen eslau, va irrompre en ell i va notificar a l'infant la mort del califa i l'entronització de Hisam II. El jove va quedar aterrit i va manifestar lleialtat i obediència al seu nebot. Llavors, davant els dubtes de d'Almansor, al-Mushafi va exigir el compliment de l'acordat, amb el que el desgraciat al-Mughira va ser escanyat davant de les seves dones i penjat d'una biga del sostre, com si s'hagués suïcidat. Com a cap de la policia, Almansor es va apressar a ocultar el crim i va ordenar que la seva víctima fos enterrada allí mateix.

Hisham II va ser investit califa el matí del dilluns 4 de safar de 366 (2 d'octubre de 976) amb el títol d'al-Mu'yyad bi-llah, és a dir, "el qual rep l'assistència victoriosa de Déu". Es va encarregar de prendre el jurament de fidelitat a la gent, davant del nou califa, el seu tutor, Cap de la Policia Mitjana, de la Seca i de les Herències Vacants, l'omnipotent i omnipresent Muhammad ibn Abī ʿĀmir. Sis dies després de la seva investidura, el 8 d'octubre de 976, Hisham va nomenar hàjib o primer ministre a al-Mushafi i va designar delegat del hayib a Almansor, que tenia llavors 36 anys.

No obstant això, al poc temps les relacions entre els dos es van deteriorar i per a fer-se amb nous aliats Ibn Abi Amir va utilitzar nombrosos estratagemes. Es va proposar fer-se amb el control de l'exèrcit, i per a això no va dubtar en guanyar-se al generalíssim Ghàlib, el poderós governador de la Marca Mitja. Va participar en diverses campanyes per a guanyar-se el favor dels militars i es va casar amb Asma, la filla de Ghàlib. Es va atreure la simpatia de la població al reinstaurar l'ordre a Còrdova i va multiplicar els seus gestos piadosos per a guanyar-se als alfaquís malikites: així, va censurar la biblioteca del califa i va ordenar destruir les obres de filosofia i astronomia jutjades incompatibles amb l'ortodòxia sunnita. En aquest mateix sentit, va copiar l'Alcorà amb la seva pròpia mà i va fer ampliar la mesquita de Còrdova alguns anys més tard, el 987.

edita Almansor, cabdill d'Al-Àndalus

La seva política demagògica i populista li va permetre fer-se amb nous suports i donar un autèntic cop d'estat. El 978 va expulsar a al-Mushafi i es va convertir en hàjib. A l'any següent va salvar al príncep d'un complot i des d'aquest instant va començar a aparèixer com el salvador de la dinastia i protector del califa. Amb aquest títol va traslladar l'administració a Madina al-Zahira, la seva residència personal, la construcció de la qual va començar el 979 i va durar dos anys. El 981 el jove califa va delegar els seus poders en Almansor, el qual va recloure al seu senyor en la gàbia daurada de Medina Azahara. Aquesta política va ser vivament combatuda pel seu sogre Ghàlib, però aquest últim va acabar derrotat i mort en la Batalla de Torre Vicente, prop d'Atienza, Guadalajara. A pesar del seu parentiu, Almansor no va dubtar a acabar amb el prestigiós militar per aplanar el camí que el conduiria al poder, i no es va privar d'enviar-li a la seva esposa Asma el cap del seu infortunat pare.

Muḥammad ibn Abī ʿĀmir va adoptar llavors el laqb o títol honorífic d'Al-Manṣur i va començar a regnar com a veritable amo i senyor d'al-ândalus. Contràriament a una opinió estesa, ni ell ni els seus successors van dur en el laqb l'epítet de bi-l-llāh, incloent la paraula Al·là, sens dubte per prudència, per tal d'evitar atribuir-se un nom honorífic propi dels califes.

Després d'apartar Subh del poder, Almansor va fer assassinar diversos dignataris molests, com Jafar ibn Hamdun (983), al-Mughira (984), el seu propi primer Askaladja o fins i tot Ibn al-Rumahis, l'almirall de la flota califal. L'altra fita de la seva política interna va ser la intensificació de la presència de contingents estrangers en l'exèrcit, una política iniciada per Abd al-Rahman III després de la batalla de Simancas (939). De tal manera, va instal·lar contingents berbers Sanhadja prop d'Elvira, Maghrawa a la regió muntanyenca de Còrdova i Banu Birzal i Banu Ifran a la regió de Jaén. Aquesta política estava encaminada a allunyar els opositors àrabs de l'exèrcit i permetre Almansor envoltar-se de guerrers fidels tan sols a la seva persona, i odiats per la població local, el que impedien que poguessin trair-lo.

edita Les campanyes del Magrib

Al Magrib Almansor va prosseguir la política omeia amb la intenció de controlar les sortides de les rutes comercials del desert, per les quals arribaven els esclaus i l'or del Sudan. Mai va intervenir personalment i va preferir recolzar-se en les tribus berbers zanata, en particular en els Banu Maghrawa, els Banu Ifran i els Banu Miknasa. Això li va permetre contrarestar la influència dels fatimites que, després de traslladar-se a Egipte, havien deixat aquestes regions sota control dels zírides. L'estratègia amirí va començar per la fortificació de les ciutats costaneres, com Ceuta, i per la construcció d'una gran ciutadella a Belyounesh. En 980 les tribus zanata es van apoderar de la ciutat de Sidjilmasa, on es va fundar un principat pro-andalusí governat per Khazrun ibn Falful. Els zírides no van trigar a reaccionar i, després d'haver atacat Ceuta en 980, en 991 infligiren una gran derrota a les tropes cordoveses. En 994 els zírides van fundar en el seu profit un petit principat centrat a Oujda, que aviat es va aliar amb Almansor per desfer-se de la tutela fatimita. Quan en 997 es van revoltar contra Còrdova, Almansor va enviar un exèrcit comandat pel seu fill Abd al-Malik, que va aixafar als rebels en menys d'un any.

edita Campanyes contra territoris cristians

Campanyes militares d'Almansor. En verd fosc, territoris reconquerits per a Al-Ándalus. El mapa mostra els diferents saquejos d'Almansor i les dates en les que van ser dutes a terme

Almansor va ser anomenat visir el 978 i començà a enfrontar-se a Jafar al-Mushafi. General dels exèrcits, Almansor aconseguí el poder el 981, amb el vistiplau d'Hisham II. A la pràctica, va governar tot sol des del 981 fins al 1002. Protegí les lletres i les ciències, especialment la medicina.

Des d'aleshores les seves expedicions enfortiren el seu poder per damunt del del califa, al qual dominà, i féu tremolar els regnes cristians. Entre els anys 978 i 1001 va realitzar 52 campanyes, que afectaren tant el nord de l'Àfrica com a tota la península ibèrica:

A la campanya de Barcelona arrasà la ciutat de Manresa.

A l'estiu del 997, atacà Santiago de Compostel·la, després que el bisbe Pedro de Mendoza evacués la ciutat. Va cremar el temple preromànic dedicat a Sant Jaume, respectant el sepulcre. Això permeté la continuïtat del Camí de Sant Jaume. La llegenda diu que els presoners cristians carregaren les campanes del temple de Sant Jaume fins a Còrdova, i sembla que dos segles i mig més tard tornaren a l'esquena de presoners musulmans.

Demostrà la seva brutalitat també a la cort califal. Almansor va lluitar contra el seu sogre Ghàlib, principal militar del califat que havia conquerit Arnedo i Calahorra. Segons les cròniques, Gàlib va morir per un cop rebut a la batalla que els enfrontà el 981 i Almansor ordenà "escorxau-lo, ompliu la seva pell de cotó i crucificau-la a la porta de l'alcàsser cordovès, i colocau-ne el cap ficat a una creu".

Va morir a causa de les ferides rebudes a la batalla de Calatanyazor (juliol del 1002), possiblement el mes d'agost, però es desconeix el lloc exacte, ja que a la seva biografia es confon a vegades la història amb la llegenda. Alguns autors assenyalen Medinaceli com el lloc probable de la seva mort.

Abans de morir nomenà successor el seu fill Abd al-Malik, la qual cosa generà una guerra interna entre els successors d'Hisham II i els d'Almansor.

edita Vegeu també:

Califat de Còrdova